Transformar

Transformar

Per introduir aquest apartat és adient definir abans el que entenc per cinematografia: “El caràcter constitutiu del cinema es fonamenta en impressions sensorials transformades mitjançant la restauració del moviment en la seva descripció de l’espai i en la restauració del temps.”

No hi ha res més instrumentalitzador en el procés de construcció audiovisual que el propi muntatge. És la contradicció que posseeix determinada cinematografia en la seva recerca objectiva de la realitat, l’edició és una manipulació instrumental que només pot oferir una construcció artificial de la realitat. No es pot oferir verisme partint d’accions imitadores perquè ens aboca a l’engany. 

En el fons, el cinema de ficció que es fonamenta en l’acció de fingir o de fingir-se l’efecte pot tenir més independència en aquest sentit que el gènere documental, ja que per als seus espectadors és suficient la pròpia simulació ficcionada, gràcies a les garanties versemblants que troben en la pròpia enunciació.

La versemblança no es pot obtenir només per la simulació de les formes en la seva restauració d’aparença realista, i és que fa falta alguna cosa més fonamentada en la sinceritat de l’autor en la seva experiència emocional i compromís personal com a creador de formes simbòliques. Hem de diferenciar presentar (deixar veure) de representar (substituir). Entenc el muntatge com a presentació d’una manera de veure, com una realitat autònoma desvinculada de la necessitat d’assemblar-se a la realitat. No es tracta de com s’ha de veure el món en termes d’objectivitat, sinó de com es veu per part de l’artífex en termes de proposició complementària.

Per apreciar millor la capacitat estètica de la imatge, se l’ha de segregar del seu referent en la realitat, amb l’objecte que l’obra pugui ser el que aquesta és per si mateixa. El que volem crear en el muntatge és la realitat de la imatge, i no a l’inrevés.

En aquest sentit, la imatge no s’ha de limitar a “re-presentar”, sinó que ha d’actuar com a veritable signe substitutiu amb significació pròpia. La configuració de les escenes ha estat articulada per poder-nos apropar a aquest suggeriment. Això no vol dir que no compartim trets comuns amb el sistema textual d’altres documentals, ja que l’aspecte de les coses del món referencial conserven l’aparença que tenen per a l’observador. El que sabem sobre les coses i les convencions representatives de la cultura ens condicionen la mirada primigènia del món. Així doncs, és aquesta la gran dificultat i lluita per reivindicar un apropament directe a la pròpia naturalesa de les coses.

Si volem evolucionar el llenguatge, del documental reivindico l’autodeterminació de la realitat, independitzar-lo de les argumentacions que pertanyen al món històric, als patrons i discursos del “real”. Ens ha condicionat prou el vell ordre platònic de la mimesi com a forma de reconeixement del món.

L’acció transformadora per generar en l’edició el propi documental es nodreix principalment de la manifestació orgànica de la naturalesa. La dimensió expressiva de la imatge sorgeix a partir del posicionament d’uns determinats punts de vista en l’espai, els quals s’hi manifesten inequívocament harmònics quan s’interioritza determinada experiència sinèrgica amb l’entorn. És recomanable, en el procés de registre, una projecció relacional, on el punt de vista de l’objecte tingui en compte també per evitar l’observació unidireccional i egocèntrica. Si en el procés de captura no esdevé aquesta experiència, la imatge en la transformació de l’edició no adquireix la capacitat expressiva i es converteix en quelcom simplement aparent.

Partim del fet de veure des del punt de vista òptic fins a trobar el creure-hi des del punt de vista emocional, entès com tot aquell resultat de sensacions físiques o espirituals.

La posada en quadre d’aquests punts de vista es converteix en la matèria modeladora del muntatge. La suma de visions es juxtaposa i se superposa amb la intenció de poder propugnar una visió de conjunt.

Més enllà de respondre a la multiplicitat sensorial en el procés d’enregistrament, també s’ha de tenir present la transformació en l’edició, ja que la temporalitat del pla està relacionada amb el temps necessari per recórrer la mirada, la qual és superior a la de la simplicitat de veure les coses.

El més difícil és enquadrar el temps que habita en el pla sense mutilar el ritme. Assolir el ritme implica interrelacionar els moviments que esdevenen en el pla.

En l’espai tot té moviment, perquè les coses posseeixen dinàmiques intrínseques encara que aparentin immobilitat. En la pel·lícula s’han volgut presentar diversos paisatges que són les unitats bàsiques que reflecteixen aquest tot en harmoniosa concatenació de percepcions.

Quan el ritme es deté, es deté la vida, i així finalitza la pel·lícula.

En resum, el temps d’un pla està relacionat amb la durada per apreciar les particularitats de la seva singularitat, així com en el temps necessari per a la seva interiorització.

S’ha d’equilibrar la durada del pla si ens volem apropar en certa mesura a l’expressió del temps orgànic. En aquesta tasca s’ha de tenir cura dels extrems representats per la brevetat i/o la parsimònia del pla. Els canvis de pla per acaparar més atenció, la brevetat com a subterfugi condicionat per l’entreteniment o la concessió a públics impacients. En l’altre extrem podem trobar la parsimònia en la dilatació prolongada en el temps, sense mesura adient i final arbitrari. Abús i aplicació mal entesa o intencionada pels autors imitadors dels mestres, que certa crítica de la modernitat contemporània aplaudeix com a expressió verídica, inconscients del seu efecte falsificador.

L’experiència sincera és la versemblança que podem compartir per aportar quelcom en la configuració constructiva de l’espectador. Renovant la mirada podem eixamplar els límits en el contacte entre l’obra i l’espectador. El que més m’interessa de la manifestació artística és l’aportació particular que ens ofereix l’artífex en la seva concepció del món. Per a mi l’art és el registre de l’acció de l’artífex en la seva sincera interpretació del món.