L’Estructura del Color

Aquest treball d’investigació vol exposar aquells vincles de coherència inherents a la representació, amb el propòsit de afavorir-ne una major comprensió  visual de l’obra.

El procediment del discurs avaluador de l’obra consisteix en fraccionar-la en les seves principals relacions conceptuals, per a reconèixer en cadascuna la seva funció integradora en la totalitat.

El treball d’investigació al conjunt de l’obra del pintor Ismael, ens descobreix que aquestes comparteixen un nexe comú, un caràcter  propi, un distintiu de reconeixement que es pot definir com “ESTRUCTURA DEL COLOR”, una configuració discursiva rellevant, expressió i estil de la personalitat de l’autor.

“Estructura del color” es el resultat de com l’autor transforma la realitat òptica convencional per a representar-la en una determinada organització formal estructurada pel color. Aquest atribut es fonamenta en simplificar la perspectiva aèria en un mínim imprescindible i també  l’anul·lació del clarobscur, és a dir, l’autor  redueix als mínims necessaris els variats matisos de color existents en una llunyania o en una profunditat limitada,  per així construir una nova realitat en base a l’abstracció del color i la síntesi de la forma.

La intenció formativa de l’autor s’allunya de qualsevol fidelitat mimètica, de tota vocació reproductiva per a assolir la construcció d’un món en sí mateix, l’obra se situa a la distància límit del seu referent. L’obra s’autodetermina de la realitat perceptiva en benefici de la seva expressivitat anímica. L’autor utilitza  les sensacions que generen la realitat, o sigui els elements de carácter subjectiu, rebutjant el elements objectius de la mateixa. L’obra es la materialització dels continguts subjectius, mitjançant els components formals on el subjecte es el color.

L’Estructura del color es el resultat de un llarg procés evolutiu que arriba a la seva maduresa en la dècada dels noranta.  L’obra inicial, en la dècada dels trenta,  parteix d’una realitat objectiva conseqüència de la seva formació realista. És a la dècada dels cinquanta, quan l’autor inicia el camí cap a l’aprehensió dels elements subjectius en l’obra, sense entrar en l’àmbit de la abstracció pura, ja que aquesta no  li possibilita la construcció de relacions, el tractament de les correspondències entre la realitat física i la realitat psíquica