Articles escrits per : Francesc Font

El tractament visual se’ns revela com un intent de recobrar la subjectivitat de la mirada sobre el paisatge. El paisatge no és un tema per si mateix, sinó el resultat d’una experiència. Una recerca a l’ànima del territori.

La distribució en set actes s’ha determinat pel color negre i el color blanc com a principi i fi. Del negre de la foscor a l’antagònic color blanc de la llum. Els colors primaris de la pintura, el groc, el vermell i el blau i els seus complementaris, regulen el desenvolupament central de la narració. De forma seqüencial les gammes dels colors s’agermanen amb notes musicals per compondre una escala relacionada de sensacions auditives.

Generalment, els processos de construcció parteixen de la raó ordenadora per obtenir idees que determinaran les accions posteriors, és a dir, que es reflexiona, es tenen idees i es posen en marxa. El projecte s’ha desenvolupat tragirant el procediment. Aquest film no s’ha iniciat amb la convenció de tenir una base narrativa prèvia, sinó que ha partit d’una primera acció d’enregistrament, la qual ha generat idees i/o emocions per continuar enregistrant, fins a topar amb l’última pressa no generativa de quelcom més.

L’únic camp on s’han deliberat determinades accions prèvies ha estat en el context estètic en determinar les solucions estilístiques, formals i mecàniques que configurarien el relat final.

Un altre factor rellevant ha consistit a desapropiar-se del calendari regulador de la realització. S’ha exclòs un dels condicionaments més autoritaris que regula tota producció audiovisual, mitjançant obligacions d’assoliment i lliurament per hores i dies. Allunyar-nos de l’activitat professionalitzadora ens fa més lliures per poder recórrer el camí de la pròpia recerca.

Tres anys després de l’inici del procés, i en plena escriptura d’aquestes reflexions, podem determinar que la tasca del documental ha està regida per la senzilla premissa d’obtenir de l’observació de les petites coses aquells referents identitaris que ens ajuden a confirmar la vida.

L’acompliment d’aquesta observació sobre la quotidianitat es pot significar en funció de diversos processos de recerca desenvolupats per les accions de mirar, copsar, interioritzar, transformar i expressar.

El documental s’ha desenvolupat com un treball en progrés. Parlem d’una obra oberta, que manté el seu principal interès en les experiències derivades del propi recorregut creatiu i que, per definició, ha esdevingut sense premeditar la seva finalització. El documental com a obra en marxa està lligat a la realitat immediata i s’ha nodrit d’una sèrie de processos oberts i de les seves infinites manifestacions.

Tot són processos d’un sol procés.

És important la influència que exerceix el context en l’aprehensió dels significats. Així, cal considerar els contextos socials en la mesura que l’enunciació és interpretada en funció d’uns determinats valors culturals. L’escriptura d’aquestes reflexions relacionades amb l’enunciació del documental Perseverança ens poden oferir certes claus de lectura que ens serveixin per poder plantejar qüestions bàsiques sobre la naturalesa de la certitud o la variabilitat de la interpretació.

El documental sorgeix de les necessitats de reflectir un procés d’observació i un acostament a la vida amb l’objecte de generar una reflexió personal deslligada de qualsevol exigència externa.

Aquest text, com a testimoni documental, forma part de la pròpia realització i ajuda a comprendre el procés creatiu i la singularitat que envolta la seva producció. Poder compartir el desenvolupament del procés resulta tan interessant com la realització audiovisual del propi documental.

Hem de deixar clar que l’escriptura d’aquestes reflexions es va iniciar en finalitzar el muntatge de la pel·lícula amb l’objecte d’evitar en la mesura del possible les influències de la raó sobre el procés creatiu. En canvi, el documental i el text de les reflexions s’agermanen per ser presentats conjuntament, imatge i paraula, dos codis regulats de forma diferencial a l’acompliment d’una funció.

És difícil conèixer en quina mesura el propi documental representa el que les paraules d’aquest bloc de notes volen abastar. El que podem confirmar és que els dos àmbits expressius exerceixen una influència mútua, tot creant un context per a la seva comprensió i disposant d’un marc interpretatiu per estimular el diàleg sobre el seu contingut.

El que m’interessa del procés de treball és l’actitud de recerca per trobar o descobrir. Concedeixo a la realitat la possibilitat esporàdica de poder fixar l’àncora per continuar navegant un món inexplorat. Agafar, atrapar al vol; es tracta de la particular projecció del món que es manifesta en la realitat natural, de manera que nosaltres copsem com a prova d’una certificació vital.

El documental com a resultat final vol mostrar i parlar de les coses amb la intenció que l’obra audiovisual obtinguda produeixi realitat en si mateix, perquè, sobretot, és una cosa. Es tracta, volem dir, d’apreciar una realitat diferent, autònoma, independent, tancada en si mateixa.

Segons es va construint la pel·lícula, aquesta s’autodetermina gradualment del món real en el qual ens desenvolupem, es distancia del món de la realitat tangible i contingent en què transcorre la vida quotidiana.

Aquesta apreciació dependrà del context lectiu on s’ubica l’espectador i/o, tanmateix, potser del coneixement d’aquestes reflexions i les seves motivacions.

Copsar el món extern, allò que es presenta als sentits per transformar el que rebem en una nova realitat. Aquesta inquietud ja és palesa al propi documental.