CONEIXENÇA

CONEIXENÇA

Nou documental d’assaig.

Premissa:

“Alliberar l’ànima, l’espiritual de la matèria”.

(més…)

Tractament visual

Tractament visual

El tractament visual se’ns revela com un intent de recobrar la subjectivitat de la mirada sobre el paisatge. El paisatge no és un tema per si mateix, sinó el resultat d’una experiència. Una recerca a l’ànima del territori.

La distribució en set actes s’ha determinat pel color negre i el color blanc com a principi i fi. Del negre de la foscor a l’antagònic color blanc de la llum. Els colors primaris de la pintura, el groc, el vermell i el blau i els seus complementaris, regulen el desenvolupament central de la narració. De forma seqüencial les gammes dels colors s’agermanen amb notes musicals per compondre una escala relacionada de sensacions auditives.

Idea motora

Idea motora

Generalment, els processos de construcció parteixen de la raó ordenadora per obtenir idees que determinaran les accions posteriors, és a dir, que es reflexiona, es tenen idees i es posen en marxa. El projecte s’ha desenvolupat tragirant el procediment. Aquest film no s’ha iniciat amb la convenció de tenir una base narrativa prèvia, sinó que ha partit d’una primera acció d’enregistrament, la qual ha generat idees i/o emocions per continuar enregistrant, fins a topar amb l’última pressa no generativa de quelcom més.

L’únic camp on s’han deliberat determinades accions prèvies ha estat en el context estètic en determinar les solucions estilístiques, formals i mecàniques que configurarien el relat final.

Un altre factor rellevant ha consistit a desapropiar-se del calendari regulador de la realització. S’ha exclòs un dels condicionaments més autoritaris que regula tota producció audiovisual, mitjançant obligacions d’assoliment i lliurament per hores i dies. Allunyar-nos de l’activitat professionalitzadora ens fa més lliures per poder recórrer el camí de la pròpia recerca.

Tres anys després de l’inici del procés, i en plena escriptura d’aquestes reflexions, podem determinar que la tasca del documental ha està regida per la senzilla premissa d’obtenir de l’observació de les petites coses aquells referents identitaris que ens ajuden a confirmar la vida.

L’acompliment d’aquesta observació sobre la quotidianitat es pot significar en funció de diversos processos de recerca desenvolupats per les accions de mirar, copsar, interioritzar, transformar i expressar.

Paraules de l’autor

Paraules de l’autor

El documental s’ha desenvolupat com un treball en progrés. Parlem d’una obra oberta, que manté el seu principal interès en les experiències derivades del propi recorregut creatiu i que, per definició, ha esdevingut sense premeditar la seva finalització. El documental com a obra en marxa està lligat a la realitat immediata i s’ha nodrit d’una sèrie de processos oberts i de les seves infinites manifestacions.

Tot són processos d’un sol procés.

És important la influència que exerceix el context en l’aprehensió dels significats. Així, cal considerar els contextos socials en la mesura que l’enunciació és interpretada en funció d’uns determinats valors culturals. L’escriptura d’aquestes reflexions relacionades amb l’enunciació del documental Perseverança ens poden oferir certes claus de lectura que ens serveixin per poder plantejar qüestions bàsiques sobre la naturalesa de la certitud o la variabilitat de la interpretació.

El documental sorgeix de les necessitats de reflectir un procés d’observació i un acostament a la vida amb l’objecte de generar una reflexió personal deslligada de qualsevol exigència externa.

Aquest text, com a testimoni documental, forma part de la pròpia realització i ajuda a comprendre el procés creatiu i la singularitat que envolta la seva producció. Poder compartir el desenvolupament del procés resulta tan interessant com la realització audiovisual del propi documental.

Hem de deixar clar que l’escriptura d’aquestes reflexions es va iniciar en finalitzar el muntatge de la pel·lícula amb l’objecte d’evitar en la mesura del possible les influències de la raó sobre el procés creatiu. En canvi, el documental i el text de les reflexions s’agermanen per ser presentats conjuntament, imatge i paraula, dos codis regulats de forma diferencial a l’acompliment d’una funció.

És difícil conèixer en quina mesura el propi documental representa el que les paraules d’aquest bloc de notes volen abastar. El que podem confirmar és que els dos àmbits expressius exerceixen una influència mútua, tot creant un context per a la seva comprensió i disposant d’un marc interpretatiu per estimular el diàleg sobre el seu contingut.

PERTINENÇA

PERTINENÇA

El documental d’assaig Pertinença ha estat guardonat amb dos premis al festival internacional “FIGUEIRA FILM ART 2018”

MILLOR DOCUMENTAL LLARGMETRATGE

MILLOR FOTOGRAFIA

(més…)

El treball d’assaig

El treball d’assaig

Per fonamentar el concepte d’assaig exposem un seguit de reflexions sorgides “ex professo” per a la realització del documental.

Les escenes s’elaboren a partir del plantejament de diversos conceptes que han sorgit de l’observació del personatge en el seu context, l’estudi de l’espai i del cicle natural dels elements del paisatge.

No confeccionem un guió previ ni idees preconcebudes en termes narratius específics. L’observació pacient dels referents de la realitat ens proporcionen suggeriments i intuïcions per al disseny de futurs esdeveniments.

Ens endinsem en la realitat sense la racional i rígida premeditació d’un guió tancat, perquè ens agradaria sorprendre i enregistrar l’esdevenir inimaginable.

La idea creativa d’inici relacionada amb “Pertinença” es fonamenta en un plantejament ontològic com a estudi d’”el que hi ha”.

Tanmateix, això tendeix a una dualitat en la qual es produeix una relació amb l’infralleu, com és el que “ha deixat de ser”, el que “hauria pogut ser”.

Aquests conceptes elementals són els punts de partida argumental del projecte i, a la vegada, la força centrípeta i delimitadora de qualsevol possible dispersió.

Seguidament, exposem exemples del procés de generació de les escenes a partir de la interacció entre realitat i concepte, i viceversa.

Escenes de l´infralleu

Hi ha una seqüència on el personatge conrea la terra fins a arrencar-ne un brot tendre d’ametller. L’observació del brot desarrelat ens du fins “al que hauria pogut ser”. És així com el poeta pot ancorar, amb l’ús del seu propi verb, el significat d’un infralleu, com, per exemple:

RAMON (OFF)

El que contemplem de les coses

que podrien ser i no seran queda

immediatament transformat en sentiment

de pèrdua perquè la imaginació ja no té curs.

Altres escenes generen la continuïtat del concepte, com ara l’intent de cercar un mot adient infructuós mitjançant paraules escrites i sobreescrites fins a ser il·legibles. Esborranys que revelen una despreocupació per arribar a ser quelcom. Esborranys com a rastre d’una gestualitat que no serà mai llegida, signes que contribueixen a la supressió dels propis signes mitjançant un reguitzell de grafismes.

Els caràcters escrits a mà en un paper estripat que suren en el riu, on a la vegada s’esborren per l’efecte de l’aigua que flueix. Fragments de paper submergits i retinguts entre els brancats o còdols del riu es desdibuixen pel pas de l’aigua i el temps.

Fi del Rodatge de “Pertinença”

Fi del Rodatge de “Pertinença”

El 15 de setembre de 2015 va finalitzar el rodatge del documental d’assaig transmèdia, iniciat el febrer de 2013.

Premissa per l’enregistrament:

La resistència d’un món que s’esvaeix.

Copsar

Copsar

El que m’interessa del procés de treball és l’actitud de recerca per trobar o descobrir. Concedeixo a la realitat la possibilitat esporàdica de poder fixar l’àncora per continuar navegant un món inexplorat. Agafar, atrapar al vol; es tracta de la particular projecció del món que es manifesta en la realitat natural, de manera que nosaltres copsem com a prova d’una certificació vital.

El documental com a resultat final vol mostrar i parlar de les coses amb la intenció que l’obra audiovisual obtinguda produeixi realitat en si mateix, perquè, sobretot, és una cosa. Es tracta, volem dir, d’apreciar una realitat diferent, autònoma, independent, tancada en si mateixa.

Segons es va construint la pel·lícula, aquesta s’autodetermina gradualment del món real en el qual ens desenvolupem, es distancia del món de la realitat tangible i contingent en què transcorre la vida quotidiana.

Aquesta apreciació dependrà del context lectiu on s’ubica l’espectador i/o, tanmateix, potser del coneixement d’aquestes reflexions i les seves motivacions.

Copsar el món extern, allò que es presenta als sentits per transformar el que rebem en una nova realitat. Aquesta inquietud ja és palesa al propi documental.

Puc recordar una escena al taller de treball dels germans de Palau, on l’acció va esdevenir en no fer res de forma específica, amb l’objecte de poder mostrar la recerca d’un estat anímic anterior a l’elaboració pictòrica. El registre es va aplicar mitjançant un determinat moviment i una determinada cadència que desplaça amb discreció la càmera de dreta a esquerra, amb la intenció de deixar de traçar un espai per sumir-se en el temps. Es tracta d’enregistrar el fluir del temps precedent, al sorgiment de l’impuls creatiu, necessari per a una nova construcció.

És aquí on la contigüitat de l’objecte copsat i l’aparell de registre s’agermanen amb una íntima complicitat que arriba fins i tot durant la reproducció expositiva, on el referent es converteix en una entitat físicament present. Potser, el temps no passa, potser som nosaltres els que ens endinsem en el devenir del temps.

Ens podem preguntar: quina és la forma del temps? El que sí que sabem és que en el temps passen coses, perquè aquestes es transformen en el seu recorregut dins del temps. És aquesta transformació, els petits esdeveniments que transformen la matèria, l’objecte manifest sense premeditació del nostre esguard i del seu registre.

Mirar

Mirar

Certa convenció cinematogràfica planteja que, si no es vol perjudicar la pel·lícula, totes les imatges han de fer progressar l’acció. A Perseverança, la imatge del paisatge com a objecte dins l’activitat del marc respon a l’acció de mirar, una acció íntima i expressada modestament.

En el nostre treball donem forma al que cerquem en el camí de l’observació. Consisteix a ser receptor i transformador expressiu. En el fons, donem forma al que rebem.

L’objecte harmònic és a l’univers, només el manifestem mitjançant la delimitació d’un marc, i alguna cosa més, com pot ser el seu referent temporal.

(més…)

Interioritzar

Interioritzar

Interioritzem l’experiència perceptiva quan mirem per adonar-nos del que hi veiem.

Podem percebre, per exemple, el flux de l’aigua d’un rec, reflectint els feixos de llum del sol que s’esmicolen entre les fulles d’un arbre que mou el vent. Fer visibles les coses depèn de posar de manifest les connexions que esdevenen entre aquestes, ressaltar el que té lloc entre dues coses que es troben. És el peix el que ens fa veure el riu. Les connexions d’unes coses amb unes altres poden revelar-nos noves relacions amb el món. Quan ens adonem dels valors expressius de les coses, la percepció estètica esdevé. (més…)