Transformar

Transformar

Per introduir aquest apartat és adient definir abans el que entenc per cinematografia: “El caràcter constitutiu del cinema es fonamenta en impressions sensorials transformades mitjançant la restauració del moviment en la seva descripció de l’espai i en la restauració del temps.”

No hi ha res més instrumentalitzador en el procés de construcció audiovisual que el propi muntatge. És la contradicció que posseeix determinada cinematografia en la seva recerca objectiva de la realitat, l’edició és una manipulació instrumental que només pot oferir una construcció artificial de la realitat. No es pot oferir verisme partint d’accions imitadores perquè ens aboca a l’engany.  (més…)

Expressar

Expressar

Transformar i expressar constitueixen l’acció creativa per convertir-se en l’exterioritat del nostre espai interior. Hi ha afectes i abstraccions ideades en el pensament que reclamen l’acció de transformar allò mental en físic per exterioritzar-ho mitjançant una materialitat que es configura en l’obra.

Donar forma a la idea o l’emoció cercada, potser això és tot.

El món interior es nodreix també de la realitat sensible per manifestar-se de forma autònoma i independent. L’espontaneïtat originària d’aquesta manifestació exigeix allunyar-nos del simple calc de les aparences externes. Però, tanmateix, de vegades també s’ha de contenir un excessiu protagonisme subjectiu del món mental de l’artífex. No es pretén afirmar la realitat reproduint el seu aspecte, ni tampoc la restitució d’una il·lusió perfecta del món exterior. Es pretén construir realitats versemblants allunyades de la representació única de la realitat natural. Aconseguir-ho amb la menor interposició possible d’artificis és una qüestió d’aprenentatge i exigència personals.

Res ha de ser aparent, s’ha de copsar la imatge presa en el seu fluir. No es tracta de dotar d’expressió les coses, sinó més aviat extreure-la, cercar-la en l’espai i el temps, en el moment oportú fins descobrir la seva manifestació sensible.

L’objecte és l’obra com a construcció d’una realitat, que es vol allunyar del concepte de representació, el qual pretén sempre fer present quelcom absent, tot substituint o reproduint. Hem de transcendir la representació perquè ens condiciona la lectura i l’apreciació de les coses en la seva dimensió originària. Ens hem d’alliberar del referent reproduït per poder percebre la construcció d’una realitat autònoma. Desvetllar el que és obvi mitjançant l’exercici de l’expressió. En l’afer cinematogràfic hi ha diverses matèries expressives que són difícils de conjugar per acabar acceptant només l’obtenció d’un realisme d’aparences.

Aquest repte de l’exercici de l’expressió ja es manifestava des dels antics tallistes africans o escultors xinesos, que dedicaven molt temps a estudiar la peça bruta abans de decidir-se a donar-li forma. No miren d’imposar una forma determinada, sinó de descobrir-ne les característiques estructurals, i observen els dissenys inherents al propi material per poder cercar la forma oculta en l’interior de la matèria. Copsar la forma com a expressió del contingut. Els elements de la natura que constitueixen el paisatge, incloent-hi l’ésser humà, són manifestacions de forces i pautes interiors que poden romandre ocultes fins a ser desvetllades per circumstàncies afortunades o per l’acció creativa d’una voluntat que no s’imposa sobre la naturalesa de les coses, sinó a través d’un exercici d’empatia.

És necessari sentir certa afecció o emotivitat per poder dimensionar el misteri de les coses senzilles de l’àmbit quotidià. La ritualització artística s’aplica per retenir o capturar aquesta poètica.

En l’última seqüència de Perseverança ens allunyem de certa sensibilitat realista per endinsar-nos plenament en la naturalesa simbòlica del film.

És paradoxal que l’última imatge del film, i única imatge elaborada, el nom de la qual no puc nomenar per no desvetllar l’imprevisible, presenti una representació.

La dimensió essencial de la proposta va més enllà de qualsevol creença o coneixement per apropar-nos al suggeriment del misteri, que reivindica no el que pot representar, sinó el que és: la materialitat del propi misteri.

Sense voler que sigui una certitud, potser, només l’acció simbòlica possibilita l’afirmació de la vida.

Personatges

Personatges

El que puc dir dels personatges del documental Perseverança és que es tracta de persones senzilles que viuen la vida de forma particular. Vaig conèixer els germans bessons de Palau el mateix dia que els vaig oferir la possibilitat de participar en la realització del documental de creació. Amb entesa, vam decidir treballar des de la naturalitat i la proximitat, sense calendaris ni compromisos econòmics, ni esperar res a canvi. Improvisaríem els dies per enregistrar, sempre que ens vingués de gust fer-ho i tinguéssim quelcom per cercar, improvisar o crear.  (més…)

Sentir-te

Sentir-te

Sentir-te és un assaig sobre la realitat i el desig, sobre l’amor i l’obsessió, sobre la mort i la vida.

Sentir-te és un projecte que parteix de la necessitat d’explorar la capacitat d’estimar i el seu poder regenerador. Aquesta necessitat sorgeix de la convicció que estimar és l’única manera de contenir i rebel·lar-nos a la mort.

Sinopsi

A causa de l’adversitat la René es refugia en un món singular, on els límits de la realitat i el desig es confonen. Un lloc on l’espera una perversa obsessió, un amor inabastable, per eteri, imaginari i misteriós.

Sentir-te revela l’al·legoria sobre la pèrdua i la malaltissa obsessió per recuperar allò que s’estimava.

La trama

La superació i l’amor constitueixen les dues trames principals de la història.

El contingut narratiu de la superació està vinculat al mite de curació. Als processos de curació s’associa la necessitat psicològica de rejoveniment i equilibri.

René, el nostre personatge, pateix una ceguesa gradual i irreversible. Ha perdut l’equilibri i ha d’abandonar el seu lloc, el viatge mític té com a fi recuperar-lo. El mal en el nostre personatge és, en principi, físic i es converteix en emocional i psicològic. L’amor en aquesta història és, alhora, força i recompensa.

 

Base argumental

Base argumental

La construcció de la trama es planteja a partir de les premisses següents:

– Hi ha una pulsió dramàtica inicial a manera de leitmotiv que es vincula a l’evolució psicològica de la nostra protagonista enfront de la ceguesa progressiva. Evocarem un tret distintiu amb relació a les dificultats, al dolor i al patiment.

– Quan es mira la vida sota l’influx de l’amor sempre sorgeix el reconeixement de la bellesa. La percepció subjectiva de la nostra protagonista invident revelarà una percepció nova del món que ens envolta, en contrast amb la secreta mirada d’un personatge masculí, que de vegades espia, altres cops espera i altres contempla. Un peculiar joc de percepcions que ens ofereix un to sensorial en una atmosfera de secreta intimitat.

– Certa essència de l’amor es troba en el reconeixement mutu. Entre els que s’estimen veritablement, es reconeix que l’amor és un estat transcendent. Captar l’innegable misteri que envolta els personatges en la seva abstracció; l’actitud, la vivència i el temps que es comparteix. I també aquella soledat ansiosa que posseeix el temps suspès per l’absència de la persona estimada.

– L’amor modifica la percepció del temps, així com l’apreciació de la realitat. Es tracta, en certa manera, de transcendir la realitat ordinària emprant recursos dissonants en la construcció de la posada en escena. Per això, ens interessa subratllar l’espai, la natura i alterar el temps convencional.

Els nostres protagonistes s’espien l’un a l’altre, s’observen en secret, es van acostant a poc a poc, es freguen, fins a estimar-se i posseir-se, mostrant-nos el sexe com quelcom alliberador i catàrtic.

– La complexitat de les relacions en el context amorós pot generar també ruptura i precipitació cap a l’abisme. Això ens provoca tensió, fragmentació i dinamisme. Són els vaivens emocionals del desig, la passió i el dolor els que formaran el ritme mitjançant les relacions entre elements contraposats.

Sentir-te descarta tota frivolitat de l’univers amorós per poder acostar-se a la seva dimensió espiritual, gairebé sacra.

 

Referents artístics

Referents artístics

Fer cinema consisteix a convertir el que és mental en físic, per després convertir el que és visual en intuïció sensible. Aquests valors comencen a materialitzar-se en gran mesura gràcies al tractament de la fotografia i al caràcter de la il·luminació.

La llum és l’encarregada de vehicular la subtilesa dels sentiments cap a l’espectador. Al cinema, igual que a la pintura, l’harmonia en la il·luminació reflecteix les variacions emocionals de la representació. La llum i la foscor són elements essencials per generar l’estat anímic adequat. La llum actua com a catalitzador de tot el procés.

Quan observo un paisatge, el que menys m’interessa és la seva fisonomia, el seu aspecte aparent. El que em captiva és el valor emocional que es pot projectar en ell. Per superar l’aparença, cal afegir-li la memòria afectiva generada per l’experiència davant altres paisatges. D’aquesta manera, podrem singularitzar el paisatge i no caure en el clixé de postal o en la imatge pictòrica decorativa.

La realització del projecte Sentir-te parteix del principi que la llum ha d’estar al servei de l’expressió i no solament de la representació estilitzada de la realitat. Consisteix a ser més expressiu que representatiu.

Es tracta de mostrar altres dimensions menys perceptibles a simple vista. Es vol mostrar la realitat psíquica, la realitat del que no és visible, del que està fora de camp. L’objectiu és aconseguir quelcom que està més enllà de la tangibilitat.

Ens proposem allunyar-nos del que és visible, com li ocorre al nostre personatge principal a mesura que va perdent gradualment la visió, afectada per una malaltia anomenada acromatòpsia cerebral, que es manifesta per la pèrdua de la visió dels colors com a resultat del dany en l’escorça visual.

Podem imaginar la traumàtica situació del nostre personatge mentre realitza les seves últimes fotografies, abans que s’esvaeixin els colors i la llum s’amagui entre les ombres. Però també assistirem al renaixement dels sentits desafiant el seu dramàtic destí.

La vitalitat i concepció estètica de la nostra protagonista femenina, així com el seu entorn durant el primer acte, l’associo en general a l’optimisme de l’obra de David Hockney. M’interessa també el treball fotogràfic a què l’autor anomena acoblaments, per la seva mirada exploradora sobre la relativitat temporal i la variabilitat de l’angle de visió. Una exploració creativa de la fotografia que ens serveix al·legòricament com a registre parcial de la vida del nostre personatge i la recerca desesperada de la seva nova identitat.

L’atmosfera cromàtica inicial del film evoca una aquarel·la molt viva fins a la primera crisi, on els colors comencen a perdre saturació perquè la fotografia adquireixi un fort tint metal·litzat.

La inestabilitat psicològica que haurà de vèncer la nostra protagonista i les dificultats de la seva ceguesa es poden referenciar gràcies a l’obra de l’autor David Nebreda. Un autor que, com el nostre personatge, sembla que tingui permís de la providència per anar i venir de l’espai ocult de la nostra ment, allí on es troba la raó secreta de la nostra identitat.

Podem aprendre del seu sincer testimoni descarnat, sense concessions i sense pudor. És suggeridora l’absència d’idealització en els seus retrats d’expiació gairebé religiosa. Una fotografia contemporània que comparteix algun nexe amb el misticisme de la pintura barroca espanyola, Ribera o Zurbarán.

La introspecció femenina s’inspira en la pintura d’Edward Hopper, de la qual recullo, en termes formals, les diagonals de la seva llum blanca i la seva interacció amb les línies arquitectòniques. La forma en què la llum de l’exterior penetra als interiors, com tracta els seus habitants de forma indiferent i aliena a l’estat en què es troben i com amplifica els sentiments i la seva individualitat. Aquests recursos accentuen el desemparament de la figura humana concentrada en si mateixa davant la soledat.

Per al propòsit del nostre projecte, cal imaginar la transformació de l’escena per una llum de tardor del nord mediterrani, sense ser necessari un ús efectista de la il·luminació als interiors.

En contraposició a Hopper, vull esmentar de forma especial Vilhelm Hammershøi, autor que sí que presenta una llum carregada de complicitat emocional amb els habitants dels seus interiors, tret que aquests no són presents al lloc, i quan hi són els veiem d’esquena, aliens i inconscients de ser observats. Com li ocorrerà a la nostra protagonista en perdre la visió i ser espiada per qui s’està enamorant d’ella.

Per mi, Hammershøi significa l’espai de les absències, llocs que alberguen la fugacitat de la vida, atmosferes suspeses com les que habiten en la memòria. La seva pintura ens ajuda a configurar l’espai interior on es desenvoluparien les passionals i complexes maneres d’entendre la nostàlgia o viure una absència. Hopper i Hammershøi comparteixen l’atenuació i la simplificació de l’espai interior mitjançant una llum que immobilitza el temps; en una calma silenciosa que generarà dissonància en les figures de Hopper i una fascinació pel buit en els espais d’Hammershøi.

Com és sabut, Hammershøi posseeix referències continuistes en la creació cinematogràfica amb el seu compatriota danès Carl Theodor Dreyer, qui cercava l’expressió de la intensitat a partir de la simplificació del decorat. Dreyer donava una gran importància a la idea que els decorats plasmessin la psicologia del personatge.

Els nostres protagonistes desapareixeran de l’escenari de les seves trobades. Així doncs, l’escenari posa en relleu la fragilitat dels protagonistes, així com la contradictòria fugacitat dels sentiments que els donen la raó de ser. L’espai en el nostre projecte posseeix un fort protagonisme. L’espai descriu el pas del temps, pot ser refugi, alliberament, però també presó fosca.

De l’amor haurem de mostrar la desavinença en una delicada expressió gairebé mística. Aquest és el contingut que Dreyer ens pot ensenyar. El procés pel qual aconsegueix centrar l’atenció en l’absència, en allò que no es diu o no es veu en les imatges, i així obté en la percepció de l’escena una dimensió espiritual.

Dreyer va escriure: <<L’art ha de representar la vida interior, no l’exterior. Per això, hem d’allunyar-nos del naturalisme i trobar vies que ens permetin introduir l’abstracció en les nostres imatges […] La més immediata s’anomena simplificació.>>

 

Continguts formals_Sentir-te_

 

Perseverança a l’Auditori de Banyoles…

Perseverança a l’Auditori de Banyoles…

Èxit de la preestrena

La primera activitat esdevé amb l’èxit de la preestrena (2012) a l’Auditori de Banyoles en cobrir-se la totalitat de l’aforament disponible. Un ampli ventall de públic des de 17 fins a 92 anys ens va fer arribar de forma sorprenent el seu gaudiment i respecte pel treball.

L’estrena oficial al nostre país està subjecta a la selecció dels festivals de projecció nacional i/o internacional.

Presentació internacional al Festival de Classe A, Festival Internacional de Cine Mar de Plata

La presentació internacional del documental s’ha dut a terme al Festival de Classe A, 27a edició del Festival Internacional de Cine de Mar del Plata.

Incorporem l’última crítica sobre la pel·lícula escrita per Geraldine Salles Kobilanski per la revista de cinema Marienbad. “Algunas líneas sobre el cromosterio”: http://www.marienbad.com.ar/critica/perseveranca

(més…)

Presentació del Documental Perseverança al 27º Festival de Cine Mar del Plata

Presentació del Documental Perseverança al 27º Festival de Cine Mar del Plata

La representación pictórica del paisaje de Banyoles, elaborada por parte de dos hermanos gemelos, es el punto de partida de este documental contemplativo a medio camino entre lo observacional y la puesta en escena. El director Francesc Font retrata el vínculo fa­miliar de los dos protagonistas mediante una práctica artística íntimamente relacionada con el lugar en el que habitan. El desarrollo procesual y el pensamiento analítico de la pintura se dan la mano en un film pau­sado donde Joan de Palau y Raimon de Palau captu­ran, minuciosamente, las texturas cromáticas de una naturaleza sobrecogedora.

Perseverança al 27º Festival de Cine Internacional Mar del Plata

Perseverança al 27º Festival de Cine Internacional Mar del Plata

27º Festival Internacional de Cine de Mar del Plata

Presentación sección  España Alterada

En cada cinematografía nacional existe otro cine. Un cine invisible y secreto que escapa a los cánones de lo establecido por la industria y el público en general. Y que, sólo a veces, suele encontrar lugar en festivales especializados, universidades y ciertas publicaciones. Obras hechas a espaldas de institutos de cine y requerimientos formales –y a veces económicos – ya estandarizados. Películas que parecen descreer de los formatos o elegir el que tienen más a mano con tal de dar cuenta de lo que está ocurriendo. Una inmediatez que a veces se relaciona con el pasado en forma directa y personal. Documentales, ficción, híbridos entre ambos. Historias propias, diarios íntimos, visiones del estado del mundo, recuerdos, memorias, paisajes. Y algunos trabajos imposibles de definir desde lo formal: eso es lo que contiene esta sección llamada España Alterada. El arte (y sobre todo el cine) como una de las formas de resistencia a la uniformidad que parece, también, haberse adueñado de las expresiones culturales.

Cecilia Barrionuevo / Marcelo Alderete